La reverberació i la psicoacústica de la profunditat

Què comunica realment la reverberació

Tot espai acústic produeix la mateixa estructura bàsica: un so directe, un grup de reflexions primerenques que arriben en les primeres desenes de mil·lisegons, i una cua reverberant tardana més densa i difusa. El sistema auditiu utilitza l'equilibri entre aquestes parts, no cap d'elles per separat, per jutjar a quina distància es troba una font i com de gran se sent l'espai que l'envolta. Si puges l'enviament de reverberació en una veu, no estàs afegint "ambient" de manera abstracta: estàs manipulant directament la relació entre so directe i reverberant que el sistema auditiu utilitza per estimar la distància.

Aquesta inferència no és passiva. Un treball sobre la compensació perceptiva dels efectes de la reverberació en paraules de prova aïllades mostra que els oients ajusten activament les característiques d'una sala en jutjar el que senten, en lloc de tractar la coloració reverberant com una distorsió fixa ^[10]. A la pràctica, això explica per què una cua de reverberació que sona excessiva de manera aïllada sovint desapareix perceptivament un cop hi ha altres elements presents: el sistema auditiu compensa l'espai, no només el sent.

Sales reals contra algorismes, i per què la diferència és més petita del que sembla

Els productors discuteixen sobre la reverberació per convolució enfront de l'algorítmica com si la bretxa perceptiva entre la reverberació real i l'artificial fos evident per si mateixa. S'ha provat directament. Un estudi que va comparar les similituds perceptives entre els algorismes de reverberació artificial i la reverberació real va trobar que totes dues es poden fer prou properes com perquè la distinció deixi de ser el que importa en una decisió de mescla ^[5][7]. Per separat, un treball que va avaluar àudio real capturat d'una sala enfront de l'ambient artificial en els canals posteriors de sistemes d'àudio immersiu va examinar la mateixa qüestió en un context d'àudio espacial, amb una resposta igualment matisada: la reverberació artificial no és un substitut inferior en tots els aspectes, és un conjunt diferent de compensacions ^[8].

La implicació pràctica és que perseguir l'"autenticitat" en un algorisme de reverberació sol ser resoldre el problema equivocat. El que s'ha demostrat que noten els oients és el comportament llindar —si una cua reverberant és audible o no en un camp no ideal i no difús—, cosa que s'ha mesurat directament ^[9], i com aquesta cua es distribueix entre les dues orelles, cosa que canvia l'amplada i la posició percebudes ^[10]. Aquestes són decisions de mescla. La convolució enfront de l'algorítmica és sobretot una decisió de flux de treball.

L'única cosa a favor: què controla realment cada paràmetre de reverberació

Llegir els controls d'un connector de reverberació a partir d'aquesta taula és més útil que llegir els noms dels seus presets. "Hall" i "Plate" descriuen el caràcter del decaïment; no diuen res sobre el pre-delay ni sobre l'obertura binaural, que és on realment té lloc la major part de la feina perceptiva en una mescla.

La reverberació com un problema de realitat augmentada auditiva, no com una decoració

Un treball recent sobre la modificació de la reverberació tardana i el temps de reverberació en la realitat augmentada auditiva en dues sales diferents és un replantejament útil per a la producció, encara que provingui d'una aplicació molt diferent ^[1]. La pregunta subjacent —com actualitza el sistema auditiu el seu judici d'un espai quan el camp reverberant tardà es modifica independentment de tota la resta— és exactament la pregunta que respon un productor cada vegada que automatitza un enviament de reverberació. El disseny de la reverberació és un problema controlat de realitat augmentada auditiva: estàs enginyant una sala fictícia i demanant als oients que hi creguin fent servir només les pistes que se sap que el sistema auditiu pondera.

El treball de mesurament sobre l'estimació del temps de reverberació, incloent-hi algorismes de dues fases per extreure el temps de decaïment de senyals gravats, importa aquí per un motiu menys atractiu: és la base de com funcionen els connectors de "coincidència amb la sala", i de per què tenen èxit de manera desigual segons el material font ^[3][4].

Un marc pràctic

Tracta les decisions de reverberació en aquest ordre, perquè reflecteix l'ordre en què el sistema auditiu utilitza les pistes:

1. Estableix primer la relació directe-reverberant, amb l'equilibri dry/wet. Això, per si sol, fixa la distància aparent.
2. Estableix el pre-delay en segon lloc, per mantenir intel·ligible una font amb molts transitoris (veu, caixa) abans que arribi l'espai.
3. Estableix el temps de decaïment en tercer lloc, per a la mida i el caràcter de l'espai, un cop la distància ja és correcta.
4. Estableix l'obertura binaural en últim lloc, per a l'amplada: és l'ajust més fi i el que es perd més fàcilment si els tres anteriors estan malament.

Fer-ho en l'ordre invers —triar un preset pel seu caràcter de decaïment i després lluitar amb la mescla per aconseguir la distància correcta— és el mode de fallada habitual, i és més un error de seqüenciació que un error de gust.

Preguntes freqüents

Lectura relacionada

• L'emmascarament auditiu: per què la teva mescla sona tèrbola
• Què fa realment la síntesi